Marta Balañá: “La pintura em va omplir de vida i em va ajudar a conviure amb tot aquest procés”

Les paraules d’agraïment han centrat el discurs de Marta Balañá durant l’acte de lliurament dels punts de llibre ‘Tarragonines 2018’, celebrat aquest dimecres a la tarda a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Tarragona.

En una celebració marcada per l’emotivitat, la pintora altafullenca s’ha mostrat molt il·lusionada amb la distinció que li ha atorgat el consistori tarragoní per la seva trajectòria, però sobretot s’ha mostrat molt afortunada de “poder comptar amb totes i cadascuna de les persones que m’han acompanyat en l’evolució de la meva malaltia, el Parkinson, sense les quals la meva vida hagués estat molt més difícil”. Des dels metges que han estat al seu costat en tot aquest procés, fins els amics, la seva mare, els seus germans, i, en especial, els seus fills Carles, Luis i Pepe –a qui ha reconegut que “vaig voler amagar els símptomes de la meva patologia i en els que ara trobo un gran suport”-, i el seu “home i amic”, l’Adolfo – “que m’acompanya sempre i fa que tot sigui més fàcil”. Ha reconegut que “malgrat tot, sóc feliç”.

Marta Balañá ha estat sempre una dona apassionada i entusiasmada amb allò que ha despertat la seva devoció. Primer la medicina, més tard la maternitat, i posteriorment la docència. Curiositats, totes elles, que sempre deixaven un lloc a la seva predilecció per la pintura.

Va néixer a Barcelona l’any 1957. Al 1982 es va casar amb el pediatra Adolfo Gómez Papí, amb qui va tenir els seus dos primers fills bessons, el Carles i el Luis, uns mesos més tard. L’any 1986 es va traslladar a viure a Tarragona, on compaginava la maternitat amb una consulta d’auriculomedicina. Uns anys més tard, concretament el curs 1989-1990, va aprovar les oposicions per a professora de Tecnologia Sanitària a l’Institut Cal·lípolis de Tarragona, i va ser aleshores quan es va atrevir a fer el seu primer pas en la seva carrera com a pintora.

L’any 1992 va donar a llum el seu tercer fill, el Pepe, i uns mesos més tard va començar a notar els primers símptomes de la malaltia que l’acompanyaria en els següents anys, el Parkinson. No va ser, però, fins tres anys més tard que li van diagnosticar i el procés d’acceptació va ser molt complicat.

Els indicis, però, eren cada vegada més evidents i Balañá va haver d’acabar acceptant la realitat. Una adaptació en què la pintura va jugar un paper molt important. Anteriorment, ja havia exposat a Altafulla i a Tarragona i també havia participat a fires internacionals d’art a Barcelona i Marbella, però a partir d’aquell moment va fer de la creació la seva forma d’expressió. Des d’aleshores, els seus traços gruixuts i amb poca definició que conflueixen entre l’impressionisme i l’abstracció, els colors vius i les llums, i la música, l’han acompanyat en la intimitat del seu estudi.

Aquest dimecres a Tarragona ha explicat que “el Parkinson m’ha dificultat la vida des del punt de vista físic i emocional”, i ha reconegut que “pintar em va omplir de vida i em va ajudar a conviure amb tot aquest procés”.

L’any 2010 es va sotmetre a una intervenció quirúrgica per pal•liar el desenvolupament de la seva malaltia.

L’Ajuntament de Tarragona també ha distingit la trajectòria d’altres dues dones tarragonines: Mar Lechuga, i Tecla Martorell.