Joan Blázquez: “Tinc la sensació de no haver treballat mai, he estat jugant tota la meva vida”
El joier altafullenc va ser reconegut el juliol del 2016 amb el diploma de Mestre Artesà de la Generalitat de Catalunya
Joan Francesc Blázquez i Hernàndez recorda amb molta estima el moment en què la Generalitat va reconèixer la seva trajectòria professional i el seu mestratge amb el diploma de Mestre Artesà. Va ser el juliol de l’any 2016 al Palau de la Generalitat. El veí d’Altafulla va ser l’única persona reconeguda de la comarca del Tarragonès d’entre les més d’una vintena que van rebre el guardó. Un fet que ell mateix titlla de “grandíssim honor”, sobretot tenint en compte el seu tarannà autodidacta, i que el va rebre de mans de l’expresident Carles Puigdemont.
Recorda la seva etapa a l’escola. Reconeix que no era gaire bon estudiant, un dels motius que el van moure a dedicar-se al món de la joieria amb només 14 anys. Des de ben petit, dissenyar i elaborar les seves pròpies creacions sí que l’apassionava, i el temps ha demostrat aquesta inquietud i les seves grans capacitats amb una àmplia i reconeguda trajectòria. Destaca per la seva excel·lència en el domini tècnic de l'ofici i per les aportacions a la seva pràctica. Al llarg de la seva carrera, ha desenvolupat tècniques creatives i d’ofici en diferents tipologies de producte, i ha desenvolupat una extensa activitat de difusió de la joieria catalana.
Per Blázquez, el reconeixement del Govern català “fa justícia a la realitat”. Són moltes les persones que han après l’ofici al seu costat des que va muntar el seu primer taller amb tan sols 15 anys.
Curiosament, l’altafullenc no disposava del carnet d’artesà. Moltes de les fires per les quals exposava la seva obra, però, exigien l’acreditació per participar-hi, de tal manera que va haver de sol·licitar-la. Era la seva germana qui s’encarregava de gestionar tots aquests tràmits, i en el moment de demanar-li el certificat, van ser els mateixos responsables els que li van aconsellar sol·licitar el de mestre. Ja coneixien gran part de la seva obra, i eren conscients de la seva qualitat i trajectòria. Blázquez havia exposat en diverses ocasions a la Pedrera o al Palau Robert. Va haver de documentar i certificar tot el seu currículum, i li van donar la possibilitat d’escollir entre mestre escultor i mestre joier. Ell va optar per aquest darrer reconeixement.
Més enllà de la satisfacció personal i la d’aquelles persones que estima i que l’acompanyen en el seu dia a dia, el diploma no va marcar un abans i un després en la seva trajectòria ja que aleshores la seva obra ja era àmpliament reconeguda.
Tot i reconèixer que per arribar a on és ara ha hagut de fer molts sacrificis, celebra que tan bon punt va aconseguir viure d’allò que volia va ser “l’home més feliç del món”. De fet, assegura que té la sensació de no haver treballat mai, i d’haver estat jugant tota la seva vida.
En aquest sentit, posa en valor l’antic aprenent. Defensa la idea de no donar tanta importància als títols formatius, i donar més suport a una figura que descobreix i posa en pràctica l’ofici de manera directa per guanyar-se la vida.